Reflexions

1) Febrer:  

Qüestió de confiaça.

Aquesta setmana ha passat un fet curiós durant una sessió d'avaluació.
La psicòloga passava una sèrie de problemes orals a un alumne. Aquest havia de resoldre'ls mentalment. L'alumne no se'n sortia i donava uns resultats erronis.
Parlant amb la logopeda del centre, qui l'atén per qüestions de llenguatge, varen decidir que seria aquesta qui li dictés els enuncitats ja que la logopeda considerava que aquest alumne tenia prous capacitats per resoldre'ls amb càlcul mental.
Quan l'alumne va començar a donar els resultats correctes, la psicòloga es va sorprendre. No era més que la  confiança que tenia aquest infant amb la terapeuta, amb la logopeda se sentia tranquil. A la psicòloga només l'havia vist pels passadissos.
És important trobar un clima de confiança per tal d'obtenir els resultats més objectius possibles.

2) Abril:

Fa uns dies que volia comentar-vos...

No fa gaire va arribar al centre un alumne que presenta dificultats en el llenguatge expressiu, tant escrit com oral. La família volia una valoració psicològica, demanada per part de l'escola.
Bé, doncs el resultat diagnòstic va ser Dèficit d'Atenció amb trets característics d'una dislèxia, sense ser-ho.
En l'informe de l'escola es va descriure com un alumne amb dislèxia. Davant la meva sorpresa, varen respondre'm que si no es donava un diagnòstic com aquell l'escola no tindria les recomanacions en compte, que ho saben per experiència. A mi no deixa de sobtar-me, si no està diagnosticat com a tal, creieu que és correcte donar aquest diagnòstic a l'escola?

Baixes

Degut als problemes econòmics de les famílies, ens estem trobant amb alumnes que es donen de baixa a la meitat de la intervenció. El centre intenta facilitar les formes de pagament però no és suficient, és una llàstima!



3) Maig


Al llarg del procés...

M'estic adonant que treballar les emociona a nivell "privat" no és suficient. Observem millores (actituds més obertes) en els alumnes dins les sessions, però sembla que no acaba de generalitzar-se aquesta sensació en d'altres contextos. És un aspecte que acabaré de detallar en les conclusions finals.

Coordinar-se, difícil!


M'he trobat en algun cas, on fer el seguiment dels alumnes (centre-escola) ha estat verdaderament difícil.


Després d'haver redactat l'informe diagnòstic d'un dels alumnes del centre i haver-lo entregat a la família, aquesta ha demanat un segon informe breu per entregar a l'escola on no s'exposés alguna de la informació. Cap problema, és una demanda de la família i així es va fer. La psicòloga del centre de pràctiques va demanar que fos la mestra tutora la que es posés en contacte amb ella quan rebés l'informe, d'aquesta manera podria saber quin era l'interès per part d'aquesta.
L'escola no s'ha posat en contacte amb el centre de pràctiques perquè tenen com a protocol que es faci a la inversa, així ho exposà la família. Doncs bé, que si un no té el telèfon que si quan es truquen no es troben, etc etc etc, ens trobem que encara no s'ha fet cap tipus de traspàs.
Us heu trobat en aquest tipus de situacions? Com funcionen les coordinacions entre serveis en els vostres centres?

Material

El material que m'està donant millor resultat i al que li trec més suc i informació sobre la manera de veure el món dels alumnes, és el que fa referència a la teoria de la ment.  Tenir una ‘teoria de la ment’ fa referència a la capacitat d’atribuir estats mentals propis i aliens. Comprendre que els altres poden tenir emocions, creences, coneixements, desitjos i intencions diferents de les pròpies i que el seu comportament és una reacció, no només a l’entorn, sinó a aquests estats mentals. Això implica inferir els estats mentals dels altres a partir de la seva conducta i, a més, utilitzar-ho per predir i explicar el seu comportament.

Bona notícia!

A l'inici d'aquest projecte, quan preguntava a la majoria dels infants, què els feia fàstic, o quan havien sentit sorpresa, molts d'ells no em sabien respondre, bé sí, dèien: - no ho sé o em responien amb una expressió facial de: - de què em parles?
Aquesta setmana, un dels infants, només entrar a la sessió m'explica que han anat d'excursió i que un colom va "fer caca" a sobre d'un amic seu. - Quin fàstic! em va dir.
Ostres! Se'm va il·luminar la cara!! Havia pogut posar paraula a aquella emoció que va sentir en aquell moment.
I vam aprofitar per parlar sobre el que debia sentir el seu amic, la mestra, la seva mare quan li debia explicar,....
S'han de treballar les emocions per tal de poder identificar-les quan les experimentem en la pròpia pell.
Per a mi això ha estat una molt bona notícia!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada